L’exposició Art gràfic en la col·lecció Martínez Guerricabeitia ofereix la possibilitat de contemplar una selecció de l’obra gràfica integrada en una de les més importants col·leccions universitàries espanyoles d’art contemporani, que també inclou un important fons pictòric. Aquesta mostra es podrà visitar a la Sala Martínez Guerricabeitia del Centre Cultural La Nau fins al dia 31 d’agost.

La selecció exposada recull quasi setanta imatges d’estampes d’artistes plàstics nacionals i internacionals de la rellevància d’Equip Crònica, Tàpies, Chillida,Saura, Arroyo o Litchenstein, datades, majoritàriament, entre 1960 i 1980. Com que originàriament és una col·lecció privada, no ofereix una visió completa de la producció gràfica del moment però, pel gran nombre d’obres, sí que constitueix una aproximació adequada a l’ambient artístic espanyol i internacional d’aquesta època, fet que la converteix en una exposició molt atractiva.

Els dos paràmetres que defineixen la col·lecció donada a la Universitat de València per Jesús Martínez Guerricabeitia són el contingut crític i el llenguatge figuratiu. Això no obstant, l’obra gràfica és més heterogènia que el conjunt pictòric i representa, amb més de 300 peces, una part molt rellevant de tota la col·lecció. Per a aquesta exposició s’han escollit un conjunt d’estampes que mostren la pluralitat estilística que compon la col·lecció Martínez Guerricabeitia. La major part de les obres, però, naveguen des del realisme social fins al realisme crític i la figuració narrativa. L’exposició, que recull 68 obres, s’articula en quatre seccions segons la tendència creativa: La generació d’artistes abstractes, El realisme expressiu d’Estampa Popular, Crònica de la realitat i L’obra gràfica internacional dels anys setanta.

La generació d’artistes abstractes reuneix les obres de pintors i escultors de talla internacional, entre els quals hi ha Tapies, Saura, Clavé o Chillida, que es van donar a conèixer en l’època dels 50 per l’abstracció informalista. L’informalisme va ser una tendència fonamental en el panorama artístic espanyol durant els anys 50, ja que va suposar la via d’enllaç amb el context internacional. La secció El realisme expressiu d’Estampa Popular permet acostar-se al desenvolupament de l’art gràfic produït al començament de la dècada dels 60. El grup d’Estampa Popular englobava diverses agrupacions d’artistes disperses per tot l’estat. La base ideològica era crear un art accessible per a tothom. Per aconseguir-ho van adoptar la figuració expressionista que enllaçava amb la tradició artística espanyola i van tractar temàtiques quotidianes. En l’apartat Crònica de la realitat se recullen les obres de la tendència artística nascuda a meitat de la dècada dels 60. La base ideològica era semblant a la d’Estampa Popular, a la qual molts d’ells van pertànyer, però a diferència d’aquests van adoptar un llenguatge que bandejava la subjectivitat pròpia de l’informalisme i de l’expressionisme. Per això, recollien els codis visuals dels mitjans de comunicació. Mitjançant la juxtaposició d’imatges extretes de l’univers visual contemporani i de la història de l’art, cercaven produir l’estranyament en l’espectador i despertar un procés de qüestionament crític. En aquest apartat, el públic pot contemplar les obres de l’Equip Crònica, l’Equip Realitat o Genovés. Aquests tres exponents són els més significatius d’aquesta tendència que es poden trobar en l’exposició.

L’última de les seccions, l’obra gràfica internacional dels anys setanta, fa un repàs pel variat panorama internacional. Aquest últim grup de l’exposició és representatiu de l’obra d’artistes internacionals que posseeix la col·lecció. Molts d’ells, com Monory o Adami, van pertànyer a la tendència anomenada nouvelle realisme, que es va desenvolupar al llarg dels anys 60 a Europa. Aquests artistes pretenien analitzar quin era l’ideari que es transmetia mitjançant els objectes i imatges de la vida quotidiana i, tot i que aquest apartat està dedicat als artistes internacionals de la col·lecció, també reuneix artistes espanyols, com Arroyo, que van estar vinculats més o menys intensament a aquestes tendències internacionals.

José Ortega, Virtud y vicio, 1971-72, Aguafuerte a relieve.